Dinar (o no) amb un banquer

Ser cara visible d'una candidatura amb possibilitats de guanyar fa que de cop et passin coses que no t'havien passat mai. Per exemple, de cop t'arriben invitacions a dinar o sopar amb banquers. Com ho gestionem?

Ser candidata a l’alcaldia per Barcelona En Comú és, sens dubte, un honor. És un privilegi ser la cara més visible d’un procés col·lectiu il·lusionant que està mobilitzant milers de persones, amb esforç, compromís i grans dosis de generositat. Per això és també una gran responsabilitat: cada gest, cada paraula, ja no són només meves, sinó que poden comprometre tot un col·lectiu, un projecte que avui és esperança per a molta gent.

És per això que, tan bon punt es va formalitzar la candidatura, vaig decidir publicar aquest web, els meus comptes i la meva agenda. Però no n’hi ha prou. Estar a la primera línia d’unes municipals en què hi ha en joc un canvi de cicle polític, i amb unes enquestes que ens situen com l’alternativa a l’actual govern de CiU, fa que comencin a succeir coses que fins ara les persones que no venim de la política professional no havíem viscut. I sorgeixen alguns dilemes que voldria compartir, com és el d’acceptar o no determinades invitacions.

El primer cop va ser el desembre passat. Una coneguda periodista em va enviar un whatsapp on em deia: “et trucaré per una cosa que no és de la ràdio i que crec que pot anar bé”. Vaig trucar-la i em va dir que a un conegut seu, directiu d’un banc, li agradaria dinar informalment amb mi, per xerrar. Li vaig dir que jo estic encantada de parlar amb (gairebé) tothom, però que preferia evitar les situacions d’informalitat amb certs sectors, i que seria millor si ens reuníem formalment. No va tornar a contactar-me.

Fa poques setmanes va tornar a passar. A través d’un altre conegut periodista em va arribar el missatge:  “voldria convidar-te a sopar a casa amb uns amics del món de l’empresa que et volen conèixer i crec que t’interessaran (no és per publicar)”. Vaig parlar amb ell per telèfon i em va confirmar que es tractava de directius vinculats al món financer. Li vaig plantejar els meus dubtes davant d’aquesta mena de trobades informals i vam acordar que m’ho pensaria i ja li diria alguna cosa.

No desvetllaré els noms dels periodistes, perquè em sembla innecessari per tractar el tema de fons, i perquè no tinc cap motiu per pensar que actuessin amb mala fe. Es més, agraeixo la seva confiança d’haver-me contactat. Tampoc hi ha res de dolent en aprofitar dinars i sopars per conèixer gent, sobretot amb les agendes tan carregades que tenim. I malgrat tot... Malgrat tot alguna cosa em diu que darrere les anècdotes, sense importància, s’amaguen pràctiques habituals que tenen força relació amb vicis de la nostra democràcia imperfecta. Per què ens entenguem: una entitat social sense afany de lucre no acostuma a convidar-te a dinar o a sopar. Et demana una reunió i t’exposa clarament les seves demandes, fins i tot és probable que ho faci públic al seu web o a través d’un comunicat de premsa. En canvi, hi ha sectors econòmics molt poderosos als quals no acostumem a veure pronunciar-se públicament, però ens consta (per la seva capacitat d'influència) que tenen un accés fàcil i regular al poder polític. Probablement amb dinars i sopars freqüents. Fins i tot amb vacances compartides. Però no tenim accés a la informació sobre aquestes trobades.

És evident que hi ha costums, maneres de fer habituals, inèrcies. Les dues invitacions del món financer m’han arribat de la mateixa manera. Un altre sector poderós, el lobby hoteler, també m’ha convidat fa poc a dinar. Aquest cop la invitació va arribar més formalment, per telèfon i mail, cosa que ens va permetre respondre-hi com a organització: vam acceptar reunir-nos-hi, però vam sol·licitar que sigui només una reunió, sense dinar. Hi van accedir i la trobada tindrà lloc el proper dimecres, a les 13 hores, com podeu veure a la meva agenda.

Ens presentem a les eleccions disposats a governar i, per descomptat, això inclou parlar amb tothom. És normal i pertinent que parlem amb tots els actors i poders existents. Però que sigui en igualtat de condicions en l’accés a nosaltres i en el tracte rebut. Això exclou dinar o sopar? No necessàriament, sempre que es faci públic, que es pugui explicar allò que s’ha tractat i que cadascú pagui la seva part. Quan diem que es pot fer política d’una altra manera ens referim a coses concretes com aquesta. Publicar les agendes dels càrrecs electes (o dels aspirants a ser-ho) és més important del que pugui semblar. Davant del dubte, la transparència serà sempre la nostra millor eina col·lectiva per garantir una honestedat real i no només de paraula.